Sóc una simple estudiant de segon de batxillerat, filla d'una família que s'ho ha currat, segons el meu punt de vista. Els meus pares han tingut cops de sort, i gràcies a això mai ens ha faltat de res. No parlaré d'ells: a què es dediquen, què els ha anat malament o quines tensions viuen, perquè crec que no em toca fer-ho, encara. Sóc massa jove per preocupar-me dels seus problemes quan encara no sóc capaç de enfrontar-me cara a cara amb els meus.
Com deia, estudio segon de batxillerat, humanístic, i com un gran percentatge dels que estem en aquest moment posant els colzes sobre la taula cada dia i invertint les nostres tardes en els llibres per l'any que ve anar a la Universitat, em sento inútil. Mediocre. Em dóna la sensació que visc en un país ple d'ignorants, i per què no dir-ho? Els meus amics em coneixen per la meva sinceritat. Visc en un país de subnormals.
Un país que forma part dels porquets d'Europa, un país que sembla que no faci res bé, on el govern d'esquerres sembla ser una gran mentida i a on les petites empreses estan suant per poder sobreviure aquesta crisi que ens afecta a tots. Ja avanço, per evitar confusions, que intento identificar-me amb l'esquerra política, i també en contra d'aquest capitalisme tan agressiu.
I després de quatre anys d'aquesta patètica Educació Obligatòria, aguantant nois i noies que no volen estudiar, i un any de transició amb les últimes restes d'escòria juvenil del meu centre, arribem menys de vint alumnes a segon. Hem sigut capaços de seguir endavant, amb determinació. Amb un sistema educatiu precari que ens fa vergonya fins i tot a nosaltres, quan veiem que els nostres pares, amb menys anys d'estudi, tenen milions de vegades més cultura que els seus fills.
Per més inri, el president Montilla ha decidit invertir milions d'euros en joves que, per una raó o altra, no estudien ni treballen. I jo què? I tots els que ja busquem beques desesperadament per poder pagar-nos l'allotjament a una altra ciutat o la matrícula de la Universitat l'any que ve? Què en fan, de nosaltres? Per què ells tenen dret a 633 euros al mes per no fer res, i jo hagi d'estalviar per comprar-me unes ulleres i poder estudiar amb comoditat? Quin sentit té en aquest país l'esforç?
Quin és l'objectiu de tot això? Fer-nos imbècils? Incults? Fàcilment manejables? Analfabets (bé, podria parlar de la recent incorporació dels ordinadors al meu institut als cursos de primer i segon d'ESO... però no ho faré)?
Sentint-me tan buida com ho faig, com puc sentir-me catalana, o com puc sentir-me espanyola? Com ens volen donar lliçons sobre estimar la terra si ningú m'ha dit que ells ens estimen, a nosaltres? No puc sentir-me d'enlloc perquè no em sento cuidada ni agraïda, formo part del jovent que no se'ls pregunta res. Com molts, em sento neutra. Em dóna la sensació que no tinc cap paper en la societat, a part d'engreixar l'atur juvenil. Em frustra formar part d'una espurna minúscula que intenta tornar a il·luminar la resta de persones. I em dóna la sensació que aviat aquests valors nacionalistes cauran. Perquè no ens sentim d'enlloc, només volem fugir.
